Us esperam el proper divendres 31 de juliol a les 19:30 a la presentació del llibre Avi, et trauré d’aquí!  de Joan Pinyol. Al pati de Can Saura.

El llibre:

Avi, et trauré d’aquí! és el resultat d’una promesa. És la que Joan Pinyol va fer a Joan Colom, l’avi que no va conèixer, el republicà exhumat d’una fossa comuna de Lleida per la dictadura i traslladat vergonyosament al Valle de los Caídos sense el permís de la família. És el compromís adquirit davant la cripta que acull els seus ossos, que reposen al costat dels del seu botxí. Algun dia descansaran a Capellades, a casa, al costat de la seva gent.

Aquest llibre recull, a la primera part, el periple vital de Joan Colom des de l’octubre de 1938, quan va ser mobilitzat per la República, fins poc després de la seva mort en un camp de presoners lleidatà, el març de 1939; a la segona part, es documenta l’odissea de la família des del 2008 en la seva lluita per treure l’avi del mausoleu franquista.

El relat periodístic d’un cas, conegut a partir del documental homònim emès pel programa Sense ficció de TV3, que posa en relleu les nefastes conseqüències de la guerra en la vida de les persones, la desconsideració primer de la dictadura i després de la democràcia amb les víctimes republicanes i les misèries de la Transició, que les ha condemnat a l’oblit. Un crit d’alerta i de denúncia a tots aquells que sempre miren cap a una altra banda quan s’ha de fer memòria, i també una mà estesa a l’esperança en forma de carta escrita per Joan Pinyol als fills, per evitar que Joan Colom torni a caure mai més en l’oblit.

Joan Pinyol Colom (Capellades, 1966)

És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d’Ensenyament Secundari i escriptor. Des de fa trenta anys és professor de Llengua Catalana i Literatura. Aquestés el dinovè llibre que publica, després de diverses obres de narrativa, biografies i materials didàctics a propòsit d’obres d’altres autors, com ara Pere Calders, amb qui va mantenir una relació epistolar durant deu anys que es va convertir en el seu estímul literari. Fins al moment és autor dels reculls de contes Balancí d’onades, Avinguda Capri, Ningú ve fet a mida, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, Inquieta nit i altres contes, Micromèxics, Pilota de set, Glops, Planeta Lluç, En Ventilat i l’Espantall i de les novel·les Stòitxkov i Sofia, Dorotea i la joia gegantina, Fi de curs a Bucarest, Ningú no mor i El mar de les ombres.

És articulista en diversos mitjans, membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i un dels fundadors de l’Associació de Familiars ProExhumació de Republicans del Valle (AFPERV).

SENSE FICCIÓ TV3. “AVI, ET TRAURÉ D’AQUÍ” Estrena 19 de març de 2013

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/avi-et-traure-daqui/video/4506412/

 

RESSONS ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

PREGUNTES FREQÜENTS

Joan Pinyol: “El meu objectiu és treure l’avi del Valle de los Caídos”

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/preguntes-frequents/joan-pinyol-el-meu-objectiu-es-treure-lavi-del-valle-de-los-caidos/video/5776152/

Canal Reus Tv

Data de publicació: 27 de jul. 2018

SUBSCRIU-ME 1,8M

El documental “Avi, et trauré d’aquí” es va poder veure ahir al vespre al Centre de Lectura de Reus. Posteriorment hi va haver una taula rodona amb en Joan Pinyol, protagonista del documental, i en Robert Casas, professor del departament de Llengües al Hood College.

https://www.youtube.com/watch?v=A7SMqZrIOSQ

EL 9 TV

7 dies

Imma Tubella, Joan-Anton Català i Joan Pinyol

https://el9nou.cat/video/imma-tubella-joan-anton-catala-i-joan-pinyol/

MÉS 324

Joan Pinyol ens presenta el llibre “Avi, et trauré d’aquí!”

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/joan-pinyol-ens-presenta-el-llibre-avi-et-traure-daqui/video/5836126/

EMISSIÓ DIRECTE

LA XARXA

Debat memòria històrica

“La memòria és de les víctimes”

http://www.alacarta.cat/lentrevista/noticia/debat-memoria-historica

rac 1 ‘VIA LLIURE’

“No descarto demanar al papa que m’ajudi a treure l’avi del Valle de los Caídos”

https://www.rac1.cat/programes/via-lliure/20190331/461363784240/no-descarto-demanar-al-papa-que-majudi-a-treure-lavi-del-valle-de-los-caidos.html

AL- JAZEERA TV : “LOS OTROS DEL VALLE DE LOS CAÍDOS”

https://www.youtube.com/watch?v=N9VJcXLrSUQ

QUÈ N’HAN DIT….

Magda Bartrolí

El llarg camí per tornar a casa

‘Avi, et trauré d’aquí!’ fa recordar, estremir, plorar, emocionar, enutjar-se i indignar-se, i, finalment, fa alçar el cap ben alt amb serenitat i determinació

Avi, et trauré d’aquí! és la història d’un avi, Joan Colom, i el seu net, Joan Pinyol, i del fil invisible i màgic que els uneix passats els anys. És, també, un homenatge a les víctimes de la guerra i a les valentes vídues i fills orfes que van tirar endavant. I és, per sobre de tot, un clam col·lectiu per treure de l’oblit els milers i milers de víctimes republicanes de la guerra civil les restes de les quals van ser traslladades, sense permís de ningú, al Valle de los Caídos.

A la primera part del llibre, amb una prosa poètica intimista i continguda, l’autor ens obre finestres cap al passat més gris de la nostra història per mostrar-nos les condicions de vida als camps d’entrenament, la tristesa infinita que amarava els hospitals militars on tants homes ja intuïen que hi deixarien la vida o els llaços d’amistat entre aquests soldats que compartien destí a contracor. Les cartes que l’avi enviava a la dona i els fills a Capellades esdevenen un tresor incalculable que serveix a Joan Pinyol per reconstruir el dia a dia dels últims dies del seu avi i, de retruc, de tota una època que molts lectors deuen recordar.

La segona part de l’obra reconstrueix el gegantí periple que l’autor ha seguit durant anys per reclamar el retorn de les restes de l’avi al cementiri de Capellades. Una lluita monumental que topa una vegada i una altra contra l’olor de resclosit d’una democràcia que encara put massa a franquisme. Joan Pinyol explica al detall els tràmits administratius i burocràtics que ha seguit, que evidencien la necessitat d’una Llei de memòria històrica valenta i contundent, on d’una vegada per totes a les víctimes de la guerra se’ls retorni la dignitat. I la pau. En la seva lluita, però, no està sol, i cada vegada s’hi sumen més veus de persones que, com ell, també reclamen que es faci justícia.

El llibre de Joan Pinyol és un acte d’amor d’un net al seu avi. És, també, un llibre que fa recordar, estremir, plorar, emocionar, enutjar-se, indignar-se i, finalment, fa alçar el cap ben alt amb la serenitat i la determinació que només s’assoleixen quan se sap que el camí que es fa és el just i correcte, l’únic camí possible.

 

Magda Bartrolí és periodista i bibliotecària

Joan Pinyol

Contra l’oblit imposat

‘Avi, et trauré d’aquí!’ projecta una llanterna de dignitat a l’interior de la cova d’un franquisme encara ben fosc

Estem avesats a l’expressió “negre sobre blanc” en relació amb l’acte de deixar petjada de tinta sobre la blancor immaculada d’uns fulls. Amb Avi, et trauré d’aquí! us proposo que m’acompanyeu a fer tot el contrari. A fixar el blanc de la memòria sobre el negre de l’oblit imposat. A projectar una llanterna de dignitat a l’interior de la cova d’un franquisme encara ben fosc.

Com en el cas de tantes altres persones, el meu avi Joan Colom va morir per culpa d’una maltempsada d’odis i d’afanys de poder. Les armes es van imposar a les paraules i després van venir els silencis temorosos i injustos. El dictador baixet no va entendre mai que la mort ens iguala a tots i un cop al capdamunt de la seva Nova Espanya, esquinçada i plena de famílies ploroses i escapçades, va continuar fent i desfent també contra el record i la dignitat d’aquells que van caure en defensa del govern legítim que els havia mobilitzat. Són els nostres morts oblidats, els perdedors d’aquella sagnia militar, els menystinguts per la dictadura posterior, fins i tot sense vida.

Avi, et trauré d’aquí! no reobre cap ferida. Només es reobre allò que s’ha tancat. I hi ha greuges que continuen pendents, presents, vius, latents. Si una sola víctima de la guerra, abandonada i mal enterrada en qualsevol racó del territori, atempta contra la dignitat dels descendents, quina magnitud obté el greuge si les considerem totes?

Fa més de deu anys que lluito per recuperar el cos del pare de la meva mare, per alliberar-lo de la companyia ingrata del seu botxí, per treure’l del Valle de los Caídos (de sus Caídos!) i per tornar-lo a Capellades, on els meus són nodrits i fets. Una dècada després encara tinc més força per continuar colpejant el mur de la indiferència política i de la nul·la voluntat, fins i tot humana, que avui per avui em priva d’aconseguir el meu propòsit.

Encara no he recuperat el cos de l’avi però amb aquest llibre el trec definitivament de l’oblit. Dono llum a la seva història amagada, com a paradigma de tantes altres veritats injustament ocultes, i evidencio les dificultats (polítiques, jurídiques, eclesiàstiques i de moltes altres menes) que en ple segle XXI té una persona que vol enterrar dignament un familiar a la terra d’origen, per culpa d’un estat que no ha fet gens net d’un passat convuls i que té la vergonya d’anar dient per Europa que és una democràcia avançada.

Avi, et trauré d’aquí! és el meu dinovè llibre, però no pas un llibre més. En aquest, sí que la realitat ha superat la ficció.

Joan Pinyol

Ha publicat a Saldonar ‘Avi, et trauré d’aquí!’ (2019), amb pròleg de Montse Armengou

Francesc Gil-Lluch

La promesa que tard o d’hora deixarà de ser-ho

La batalla de Joan Pinyol per treure el seu avi republicà, mort pels franquistes, del Valle de los Caídos

Posem-li nom: Joan Colom. Un soldat republicà, de Capellades, mort i enterrat a Lleida el 1939 en una fossa comuna.

Expliquem la història: Joan Pinyol rep l’encàrrec familiar de recuperar les restes de l’avi perquè reposin per sempre al costat dels seus, a casa.

Quan s’hi posa, descobreix que no és a la capital del Segrià, on ha d’anar a resoldre l’encàrrec, sinó al Valle de los Caídos, on els ossos que vol rescatar fan companyia als del seu botxí.

Joan Pinyol es promet a ell mateix que no pararà fins que es faci justícia. I fa més de deu anys que no para. El seu cas es fa enormement popular perquè protagonitza un documental del Sense ficció de TV3, dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, que desperta una pulsió col·lectiva que els últims anys s’ha manifestat lligada a l’àmbit de la memòria històrica.

Ara tota l’odissea de Joan Pinyol es converteix en llibre: Avi, et trauré d’aquí! És la frase que a l’autor li va sortir entre plors al mausoleu franquista, la promesa que tard o d’hora deixarà de ser-ho, quan es faci justícia.

Joan Colom pren cos de nou a la primera part del llibre. S’hi reconstrueix la vida que va deixar de ser-ho massa aviat. I Pinyol, com a novel·lista competent, posa al servei de la no-ficció els millors recursos tècnics de la ficció.

A la segona part reconstrueix tots els maldecaps, totes les insistències, totes les lluites dels últims deu anys per restablir la dignitat de l’avi, com a representació de la nostra dignitat.

I, a la tercera part, una emotiva manera de tancar el llibre: una carta de Joan Pinyol als seus fills, que recomano que no llegiu fins que hàgiu acabat les dues primeres parts.

Molts ens hi sentim molt implicats, en la història de Joan Colom. Cadascú a la seva manera.

Francesc Gil-Lluch

Editor de Saldonar

Jordi Creus a Nació Digital:

“Avi, et trauré d’aquí!’ és un llibre molt recomanable que s’hauria de llegir a les escoles”

Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens, publica un article a Nació Digital sobre el llibre Avi, et trauré d’aquí! de Joan Pinyol.

Destaca que “Enmig de la prosa del Joan s’hi amaguen el patiment, la impotència, la injustícia i les nefastes conseqüències d’una transició que no va ser tan modèlica com alguns ens han volgut fer creure”

Era el dia 28 d’abril del 2008. El Joan Pinyol, professor de llengua i literatura catalanes a Piera, va anar a la llibreria Dalmau d’aquella localitat a liquidar els llibres venuts pels seus alumnes a la parada de Sant Jordi. Mentre esperava es va fixar en l’exemplar de la revista Sàpiens que hi havia a l’estanteria.

Aquell mes duia a la seva portada els morts oblidats i les fosses de la guerra civil. I anava acompanyada d’un llibre de la historiadora Queralt Solé en què, per primera vegada, es feien públics els noms dels milers de persones que a finals dels anys 50 i 60 del segle passat van ser extretes de fosses comunes i traslladades al Valle de los Caídos per ordre expressa del dictador.

Franquistes i republicans. Militars, la gran majoria, però també civils. Tots ells reubicats a la cripta del gran mausoleu franquista per a major glòria del tirà. El Joan va fullejar el llibre per si hi trobava algun nom del seu poble, Capellades. I val a dir que el va trobar! Un dels que hi apareixia, per sorpresa seva, era el del seu avi, el Joan Colom, un soldat republicà que va ser fet presoner pels franquistes i que va morir a l’hospital militar de Lleida el 5 de març del 1939.

Com havia arribat el Joan Colom al Valle de los Caídos? Anem a pams. Després de la seva mort, i malgrat els precs de la seva família, que el volia soterrar a Capellades, el Joan Colom va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Lleida. I des d’aquell moment, aquest va ser el lloc on els seus l’anaven a recordar i a portar-li flors. I així ho va fer moltes vegades el Joan Pinyol, sense saber que, en realitat, les restes del seu avi eren a molts quilòmetres d’allà. Ningú no els havia demanat permís per a l’exhumació i el trasllat. De fet, ni tan sols se’ls va explicar.

Des d’aquell dia d’abril del 2008, el Joan Pinyol ha remogut cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. I la seva tenacitat sempre ha topat amb la burocràcia i l’estupidesa d’un estat que ha estat incapaç de fer front als fantasmes del seu passat. Tants anys després de la seva mort, el dictador segueix enterrat en un mausoleu pagat i mantingut amb els diners de tots, mentre desenes de milers de les seves víctimes continuen enterrades en cunetes. O el que és pitjor, al Valle de los Caídos.

Aquesta mateixa setmana vaig tenir a les mans el darrer llibre del Joan Pinyol, titulat Avi, et trauré d’aquí!, com el magnífic documental de la Montse Armengou i el Ricard Belis, que va emetre el Sense ficció de TV3 ara fa 6 anys. Publicat per Saldonar, aquest llibre explica els últims mesos de vida de l’avi Colom, fins a la seva mort a Lleida, així com l’odissea viscuda pel seu nét des d’aquell 2008 en què va descobrir la infàmia.

Enmig de la prosa del Joan –que bé que escriu!–, s’hi amaguen el patiment, la impotència, la injustícia (de la dictadura primer i d’aquesta democràcia de baixa intensitat, després) i les nefastes conseqüències d’una transició que no va ser tan modèlica com alguns ens han volgut fer creure.

Es tracta d’un llibre molt recomanable que s’hauria de llegir a les escoles, malgrat que, com explica la periodista Montse Armengou en el pròleg, és una obra que no hauria d’haver estat publicada mai, “perquè en un país realment democràtic l’Estat ja hauria reparat el dany a Joan Colom, i als seus descendents. I que no ens digui ningú que parlem del passat. Parlem de víctimes de la democràcia que, avui dia, segueixen lluitant pel que van fer els seus ancestres, víctimes de la dictadura”.

Joan Pinyol i la lluita per recuperar l’avi del Valle de los Caídos, a Nació Digital

El net d’un combatent republicà explica a Avi, et trauré d’aquí!, la lluita per enterrar-lo amb dignitat. Ho explica Pep Martí a Nació Digital

La història de Joan Colom simbolitza la tragèdia que és el Valle de los Caídos. Fill de Capellades, combatent a les acaballes de la Guerra Civil, quan la República ja mastegava la derrota, va ser fet presoner pels franquistes i no va sobreviure a les penoses condicions de l’empresonament, a la Seu Vella de Lleida. Enterrat a una fossa comuna, va ser impossible per la família de recuperar-ne les restes.

Ara, el seu net, Joan Pinyol, en recupera la història en el llibre Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar), on explica la vida de Colom, la seva mort i les diverses profanacions del seu cos a mans de l’Estat, primer el franquista i després el democràtic. Vuitanta anys després de la fi de la guerra, la família encara no ha recuperat les restes, que conviuen amb les de prop de 60.000 més que són a Cuelgamuros.

El cos de Joan Colom va ser traslladat en secret de la fossa comuna de Lleida al Valle de los Caídos el 1965. La família no va ser informada. Joan Pinyol explica a Nació Digital com se’n va assabentar: “Va ser gràcies a una rticle a la revista Sàpiens, que vaig llegir per casualitat i on apareixia el nom de l’avi”. Va ser el 2008. Des d’aleshores, el seu combat és aconseguir recuperar les restes, com un homenatge a la memòria de l’avi, però sobretot, per “una qüestió de respecte per ell i per la família, per un sentit humà”.

Falten cossos al Valle

El decret sobre la construcció del valle, del 1940, establia que només s’hi enterrarien “caídos por Dios y por España“. No hi havia lloc per als vençuts a la basílica. Però van passar els anys i ene l moment de la inauguració del temple, a finals dels cinquanta, el règim volia desesmpallegar-se de la seva imatge més feixista. Un intent de mostrar-se reconciliador va decidir Franco a enterrar també combatents republicans. A més, moltes famílies dels vencedors ja tenien ben enterrats els seus i es van negar a traslladar-hi les restes. Calien més cossos i es van portar de fosses comunes. A les famílies dels “rojos” no calia ni informar-les.

Joan Pinyol relata tots els esforços fets, fins ara sense resultat, per recuperar el cos de Joan Colom: “Es pot identificar amb l’ADN però ha estat picar contra un mur”. El 1990, el seu cos, com el de molts altres, va ser canviat d’ubicació dins mateix del Valle, a causa de les filtracions d’aigua que posaven en greu perill les restes. Però la família tampoc hi va tenir res a dir. La batalla de Joan Pinyol és per recuperar el seu avi, però expressa un desig que la història d’Espanya ha fet tantes vegades impossible: enterrar els morts amb dignitat.

Roger Heredia escriu un article d’opinió a El Nacional en què recomana fermament la lectura del llibre Avi, et trauré d’aquí! de Joan Pinyol

 

A l’interior de la bústia, un sobre marró. L’anagrama d’Edicions Saldonar em delata el contingut. La portada m’impacta. Al centre, la façana principal de la basílica del Valle de los Caídos, custodiada per la infranquejable creu cristiana de 150 metres d’alçada. Al cel, la imatge de Joan Colom i la seva esposa es difumina entre els núvols. A sota, el nom del seu net, Joan Pinyol, autor d’aquest llibre. El capelladí que mou cel i terra per desenterrar la memòria republicana del mausoleu franquista i treure l’avi del costat del seu botxí. El net que porta impregnat a l’ADN la lluita. A l’ànima, els valors pels quals el seu avi va perdre la vida. Un llibre que batega, que parla i que té una promesa: Avi, et trauré d’aquí!

Joan Pinyol és llicenciat en Filologia catalana, catedràtic d’ensenyament secundari i fa trenta anys que és professor de llengua catalana i literatura. L’escriptor que al dinovè títol ha trobat allò que el fa tan especial, la narració de l’eterna lluita per recuperar la dignitat del seu avi, que veu la llum ―a la majoria de llibreries― el dia del 80è aniversari de la seva mort, el 5 de març de 1939.

Un relat que combina poesia i prosa que, suaument, impregna cadascuna de les pàgines. Narrativa íntima que trenca el silenci. Paraules tendres amarades de sentiment. Paraules que manlleven la injustícia i l’oblit per transformar-lo en esperança.

I els seré franc, em costa escriure aquestes paraules sense poder contenir l’emoció davant la immensa dignitat de cada paràgraf, al pas de cada pàgina. El sentiment que constata la desatenció i l’oblit de les víctimes republicanes. L’alè al clatell d’aquells que van guanyar la guerra, ara, autoanomenats demòcrates.

El documental del Sense ficció de TV3, realitzat per la Montse Armengou i el Ricard Belis, ha donat títol a aquest llibre. El segell inconfusible de la Montse Armengou, directora de documentals del Sense ficció de TV3, el trobareu al pròleg. No hi ha prou paraules per agrair la seva tasca al capdavant del periodisme d’investigació de qualitat durant aquests últims deu anys. Una dècada parlant d’aquelles històries amagades al fons del calaix. Un decenni recuperant la memòria històrica i la lluita pels drets humans.

La televisió pública com la finestra d’esperança davant la manca de complicitat de l’administració. Una administració pública que massa sovint s’ha oblidat dels familiars i víctimes, una vergonya que s’ha perpetuat durant dècades en aquest país. Treure de l’anonimat els milers d’històries que encara hi conviuen.

Només els avançaré que el llibre divideix la promesa en dues parts. A la primera, la vida del Joan Colom, el soldat republicà que va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Lleida. Les flors que la família li portava durant anys van deixar de tenir sentit el 2008, quan van descobrir que les seves despulles havien estat traslladades amb nocturnitat, acarnissament i sense el permís ni informar la família, al lloc que el seu net anomena el “parc temàtic del feixisme”. I a la segona part, la brutal odissea per treure el seu cos de sota la cripta de la basílica del mausoleu feixista que atempta i pertorba el Valle de Cuelgamuros.

La vida ens va portar a trobar-nos amb el Joan Pinyol. El mes de març de l’any passat, el programa Solidaris de Catalunya Ràdio ens va invitar a visitar el mausoleu per compartir la nostra opinió davant la barbaritat que suposa mantenir en peu aquesta ignomínia franquista. El genocida enterrat al costat de les seves pròpies víctimes, gairebé 34.000 de registrades, vora 60.000 en total segons algunes estimacions oficials.

Les víctimes del franquisme continuen tenint el mateix paper 80 anys després. El motiu, una dictadura enquistada, disfressada i perpetuada en el temps, avalada per certs partits polítics i l’establishment neofranquista. Ni els governs de dreta ni els d’esquerra han estat capaços de fer allò que hauria de ser una obligació per a qualsevol país. L’oblit dels governs ha generat la doble victimització, la que menysprea i la que humilia.

La lluita del Joan Pinyol ha de ser l’exemple per a milers i milers de famílies. Aquest llibre hauria de ser d’obligada lectura a qualsevol centre educatiu. L’exemple de la lluita contra l’oblit, la lluita per allò que han volgut silenciar. El compromís per canviar l’oblit per dignitat i vèncer, d’una vegada per totes, l’eternitat del règim. Fer de la veritat, la justícia i la reparació, els valors essencials de la nostra societat.

La història del Joan Pinyol ha de ser l’alè d’esperança per a aquells que l’han perdut. El testimoni eixordador davant el silenci perpetuat. La força de la lluita per a la recuperació de la dignitat davant la feblesa democràtica. Em cau la cara de vergonya quan, encara sovint, conec històries silenciades que han passat de mares a fills. Em costa aguantar les llàgrimes quan aquella mà freda i arrugada, agafa la meva amb força, mentre m’explica aquella història que la por ha amagat durant dècades. Aquella veu trencada i fràgil que et pregunta, per què? Per què tants anys? Per què no ens han ajudat? Per què ens han fet callar aprofitant-se de la por en recordar el que hem patit? Per què s’ha silenciat els perdedors de la guerra?

La major tasca està per fer, ho sabem, però tot és possible, només depèn de nosaltres. Cal remoure la remor del silenci. Si sumem cadascuna d’aquestes milers d’històries silenciades és impossible que ens aturin. La força que et dona l’aigua quan corre, passa o trenca. Encoratgem-nos i diguem ben alt i ben fort que ningú no ens aturarà. Que ho farem per elles i per ells, pels que jauen a un metre sota terra al camí de l’oblit, per nosaltres i pels que vindran.

Quan veig la lluita incansable del Joan em sento més fort, menys sol, més esperançat. Ens tenim a nosaltres, què més ens cal? És fonamental unir la nostra lluita, som molts i no tenim por, tenim el dret, el deure i la responsabilitat de recuperar allò que els va fer perdre la vida, la veritat és imparable.

La vida m’ha portat a conèixer persones meravelloses i aprendre cada dia al seu costat. Una d’aquestes, és el Joan Pinyol. Una persona que estima i es deixa estimar. Determinat, ferm i disposat a fer el que calgui per fer justícia. Un amic i un company de lluita. Sense cap dubte, faràs realitat la teva promesa. Gràcies per compartir la vostra història. Tornaran a casa, d’on mai haguessin hagut de sortir.

A l’avi, amor i raó de tot plegat

La sentència per treure Franco del cau

Roger Heredia
Barcelona. Dimecres, 2 d’octubre de 2019

Elnacional.cat

La sentència del Tribunal Suprem que avala l’exhumació del caudillo em va agafar fora del país. No vaig ser l’únic, poc va tardar el president Pedro Sánchez a reaccionar des de l’altra punta de món, des de la cimera de l’ONU: “… y con esto, se cierra un capítulo oscuro de la democràcia”. Quina barra!

Com pot dir això el president que té l’honor de presidir el segon país del món amb més desapareguts? Com té la indecència de voler passar pàgina amb milers de cunetes plenes de cadàvers i milers de fosses sense obrir? Com té la vergonya d’amagar que la sentència de mort del president Lluís Companys continua vigent, igual que la de centenars de milers més? Per què no explica la nul·litat del desplegament de la llei de memòria històrica espanyola per la manca de voluntat política del seu govern? Per què no reconeix que durant el seu mandat el govern espanyol no ha obert ni una fossa ni ha identificat cap víctima? Com pot ser que el franquista Antonio González Pacheco, àlies “Billy el Niño”, que té interposades 36 querelles per tortura, encara tingui vigents cinc medalles i la bonificació mensual de 50% a la seva pensió? I el més bàsic, per què un president que s’autoanomena “d’esquerres” abandona les polítiques de memòria i permet que persones d’aquest país marxin d’aquest món sense saber on són els seus familiars desapareguts?

El PSOE exerceix les mateixes polítiques neoliberals que la dreta espanyola més reaccionària. Pedro Sánchez imprimeix i comparteix el discurs de Vox, PP i Cs, des de l’amenaça d’un 155 fins a la nul·litat de les polítiques de memòria.

Però el que em sorprèn més és veure com algú compra aquest discurs, el discurs dels seus per damunt de la seva voluntat com a familiar de desaparegut; la política per davant la dignitat. Parlo de Miquel Iceta, el líder dels socialistes a Catalunya, el qual també va reaccionar a la sentència del Tribunal Suprem com “el final d’una anomalia històrica”, i no li falta raó. Però, ¿no és també una anomalia històrica, de concepció de la lògica humana, que passats 80 anys el seu govern, el del seu PSOE, avali la anomalia democràtica de no buscar i desenterrar els milers de desapareguts? I ho dic per coneixement de causa, perquè el senyor Iceta també és familiar de desaparegut, però ha decidit interposar la política per davant dels seus drets.

No podem fer gala que hem vençut el franquisme amb l’intent de treure el genocida del seu cau. Quan un país ha de recaure a la justícia per eliminar la victòria del feixisme és que alguna cosa no hem fet bé. Mai pot ser que el feixisme hagi de passar per un jutjat. El feixisme, simplement, no es debat, s’elimina.

Pedro Sánchez es va penjar la medalla davant l’ONU d’esborrar el franquisme, la mateixa organització internacional que ha denunciat l’Estat per perllongar-lo i perpetuar-lo. Les Nacions Unides, en dues ocasions, han emès informes contra l’estat espanyol per la vulneració dels principis fonamentals vinculats amb les polítiques de memòria: veritat, justícia reparació i garanties de no repetició.

No podem fer gala que hem vençut el franquisme amb l’intent de treure el genocida del seu cau

I tot just la setmana passada es complien 6 anys de la reunió que vam tenir amb el Grup de Desaparicions Forçades de l’ONU a Catalunya. Allà, en aquell hotel de Barcelona, també hi era l’amic Joan Pinyol, però en aquell moment encara no ens coneixíem. Poc temps després ho vam fer perquè ens uneix la mateixa causa, la lluita per la veritat i la justícia. Després de conèixer la sentència del Suprem, immediatament el vaig trucar:

Roger: ―Joan, quina vergonya això del PSOE!

Joan: ―Fum i més fum amb la rosa agafada en un puny!

Després vam tenir una llarga conversa i és per això que la volem compartir, perquè estem decidits a arribar fins al final. Paraules del Joan Pinyol, qui té l’avi enterrat al Valle:

La sentència del Suprem que dona llum verda a l’exhumació de la mòmia de la piràmide franquista és un capítol més del culebrot socialista que cerca a la desesperada una determinada simpatia electoral. Les intencions del govern de Pedro Sánchez per treure l’abella reina del rusc feixista són només una posada en escena afamada d’aplaudiments per part d’un electorat sensible a la memòria històrica, o dit d’altra manera, fum envasat en uns sobres que contenen el logotip de la rosa vermella agafada amb un puny. No hi busquem res més, prou pena fa.

Durant la meva lluita per treure l’avi Joan Colom del costat del seu botxí —que ja ha superat una dècada— he rebut, o bé el cop de porta més sonor del PP amb el seu pressupost 0€ a la memòria, una demanda humana que afecta milers de famílies a casa nostra; o bé la marejada constant per part d’un PSOE que té molts militants també a les cunetes però que es comporta inhumanament com un fosser despòtic més.

El PSOE amb aquesta actitud juga amb els sentiments dels familiars, amb el de les persones finades tràgicament per culpa d’aquella maleïda guerra i alhora és, també, un cop als baixos de la seva dignitat. Ho vaig patir l‘any 2010 quan María Teresa Fernández de la Vega, la vicepresidenta del govern Zapatero, em va permetre veure els ossaris oberts del Valle de Sus Caídos amb un equip de forenses. Era el 8 de setembre i vam testimoniar que hi havia caixes —com la que conté el meu avi Joan i que reposa a la cripta del Pilar— en un perfecte estat, fet que possibilita la seva identificació i exhumació. En altres zones, les filtracions d’aigua les han deixat en un estat de degradació lamentable. Tots ells traslladats al Valle a la força, amb nocturnitat i traïdoria i sense comunicar-ho mai a les respectives famílies. El 2011, abans que arribés l’amenaça del fantasma del PP, el PSOE es va ventilar el tema del Valle amb un informe d’una comissió d’experts que va determinar la impossibilitat d’identificar cap cos pel seu mal estat de conservació. I qui mentida passa, legislatura empeny! Així les va gastar amb nosaltres! En aquell informe del 2011 el PSOE ja apuntava la idea de treure el dictador del seu mausoleu. I tot va quedar en un no-res. Fum i més fum amb la rosa agafada en un puny.

Però és que un president socialista anterior les va gastar encara pitjor. L’any 1990, amb govern de Felipe González, els 502 cossos dels republicans que el 21 de juliol de 1965 la Dictadura havia profanat al cementiri de Lleida —entre ells el meu avi— i que van ser inhumats en secret al Valle de Sus Caídos, van tornar a ser profanats, remoguts i portats a la cripta del Pilar de la mateixa basílica de Franco, sense notificar-ho tampoc a les famílies. Sabien a qui profanaven i el nom de les famílies que hi havia al darrere, però en lloc de solucionar el greuge van perpetuar les males pràctiques de la Dictadura. El franquisme se’ns està fent molt llarg.

Amb Pedro Sánchez tornem a patir un acte més d’aquesta pantomima. Ens vol fer creure que cal treure el dictador de la seva tomba venerada perquè l’Espanya de la “Una, Grande y Libre” pugui mirar al futur i deixi de retre honors a qui va fer vessar tanta sang innocent, com si fos un imperatiu en favor de la democràcia i de la normalitat anhelada; com si fos un deure de justícia cap a un passat dèspota i convuls. Però el PSOE aplica una fórmula realment surrealista: concedir l’exhumació del cos d’un avi que reposa al Valle a l’única família que no el vol, la de Franco i, alhora, menystenir les famílies que fa anys que reclamem els nostres i que sí que volem recuperar-los. Per als familiars de víctimes un no oficial i per als Franco tots els miraments per poder endur-se el cos del genocida. El món al revés i la justícia cap per avall. La gran Espanya!

La recent sentència del Suprem sembla que pot ser definitiva. Però no sé si compten amb l’oposició de la comunitat benedictina que encapçala el prior Santiago Cantera, candidat de la Falange en uns comicis anteriors i un eficient servidor del déu que tenen sota la llosa de l’altar major. Tenim un precedent perillós quan es tracta de treure cossos del Valle, el prior sempre hi posa tots els bastons a les rodes possibles. L’any 2016, un jutjat de El Escorial va sentenciar l’exhumació dels germans aragonesos Lapeña. Una sentència ferma, sota l’empara de la llei, però, tres anys després, els cossos encara continuen allà, una altra vergonya sumaríssima.

Han interessat mai els Joans Coloms al PSOE? Si tan sensibles ens volen fer creure que són per a la memòria històrica, per què se’ls ha menystingut? Per què no eren sinònims de rèdit electoral?

La sentència del Suprem és ferma, com també és ferma la nostra lluita per la dignitat de les persones que van ser una moneda de canvi tristíssima enmig d’una dictadura despòtica i d’una transició de pa sucat amb mentida.

Joan Pinyol i Roger Heredia, units per vèncer el feixisme i per fer tornar a casa els nostres familiars.

 

 

Hi ha moltes maneres de lluitar per a mantenir viva la memòria dels avis, i algunes estan condicionades per l’acció compartida. És el cas del professor i escriptor Joan Pinyol, que volent fer justícia a la història del seu avi, Joan Colom, s’ha trobat que no pot fer-ho sol: el seu avantpassat està enterrat en una fossa del Valle de los Caídos, i per tant, té tot un Estat a davant. Però com ha descobert, Pinyol, que aquest familiar estava enterrat allà? El llibre Avi, et trauré d’aquí! (Edicions Saldonar, 2019) explica el llarg procés que l’escriptor ha batallat i continuarà batallant amb l’esperança d’aconseguir un sol propòsit: enterrar l’avi Colom al cementiri del seu poble, Capellades.

Panoràmica d’El Valle de los Caídos | Foto: Jorge Díaz Bes

“Quan estudiïs qualsevol tema o consideris qualsevol filosofia, pregunta’t només quins són els fets i quina és la veritat que revelen. Mai et deixis portar ni pel que vols creure ni pel que creus que et beneficiaria que cregués tothom. Observa només els fets.” Amb aquesta cita de Bertrand Russell comença el llibre Avi, et trauré d’aquí! que Joan Pinyol ha escrit després d’un llarg procés de recuperació d’una història familiar que no deixa de ser un llarg procés de recuperació d’una història col·lectiva que encara no està completat. En ell, l’autor explica les peripècies de recerca de proves i de persecució d’accions legals que fa anys que duu a terme per tal d’aconseguir que el seu avi torni a casa.

Dividida en tres parts, l’obra en qüestió barreja diferents punts de vista. Per una banda, llegim el periple vital de Joan Colom, és a dir, la història de l’avi de l’autor: qui era, què li va passar durant la guerra, quins llocs va recórrer i on va morir. Aquesta part és especialment colpidora, perquè està escrita amb voluntat literària i perquè compta amb les cartes que Joan Colom i la seva dona s’enviaven mentre ell, de la lleva del 1919, era reclutat per lluitar al bàndol republicà. Per altra banda, llegim què ha fet Joan Pinyol durant més de deu anys de recerca; paperassa, viatges i lluites per aconseguir treure el seu avi del Valle de los Caídos. Finalment, després de transitar des del passat fins al present, el llibre s’acaba mirant al futur, amb una carta que l’autor escriu als seus fills.

Si una característica té la recerca de Joan Pinyol és que l’escriptor de seguida va ser conscient que la feina, en tant que individual, seria invisible, i que per tant no en tindria prou amb investigar. Per això va decidir que la seva lluita s’havia d’intentar col·lectivitzar, i que per aconseguir-ho havia de tenir repercussió mediàtica. És així com el capelladí ha fet ús dels mitjans de comunicació per transmetre la seva història. El cas més reeixit és el documental que el 2013 va produïr i emetre el programa Sense Ficció de TV3, també titulat Avi, et trauré d’aquí! La directora de documentals del Sense Ficció, Montse Armengou, és qui obre el llibre amb un pròleg titulat Orgull, tristesa i vergonya, on recorda el següent:

“Avi, et trauré d’aquí! és un llibre que, com el documental en el seu moment, no hauria d’aparèixer publicat mai, perquè en un país realment democràtic l’Estat ja hauria reparat el dany a Joan Colom i als seus descendents, com Joan Pinyol. I que no ens digui ningú que parlem del passat. Parlem de víctimes de la democràcia que, avui dia, segueixen lluitant pel que van fer als seus ancestres, víctimes de la dictadura. O és que passat i present estan massa lligats encara a l’estat espanyol? Dit d’una altra manera, és que encara queden massa lligams entre dictadura i democràcia?”

 

Com llegim a l’obra, des que Joan Pinyol va iniciar el seu periple legal i mediàtic per recuperar i tornar les restes del seu avi a Capellades, ha topat una vegada i una altra amb els murs infranquejables de la legalitat espanyola, que continuen bloquejant qualsevol reivindicació relacionada amb la dictadura. Les carpetes amb centenars de documents, peticions i certificats que Pinyol ha anat acumulant al llarg d’aquests anys demostren el poder absolut que s’oculta rere un entramat legal i judicial que no permet fer justícia amb les víctimes del franquisme.

I darrere de tota la lluita que Pinyol està duent a terme en el present, el nét rescata les paraules de Joan Colom des de la presó, ansiós de veure la seva família i sense saber quin seria el seu destí. Això és el que deia a la seva dona, Teresa Comabella, el 12 de desembre de 1938: “A tu, nena, tinc tantes coses per dir-te que no sé com començar […] Si sapiguessis les vegades que he maleït la guerra, i pensar que som l’un tant de l’altre, i que hi hagi cap cosa que ens hagi pogut separar. De totes maneres tingues la força i serenitat necessàries per veure això acabat. I que la primera abraçada sigui l’última vegada que ens faci separar.” Una carta escrita per una persona, però que encara avui implica tota una societat.